Amy Winehouse i el missatge corrosiu

L’any 2015 publicavem aquesta entrada i dèiem: 

“Probablement, si us acosteu a aquesta porta ja no veureu exactament la mateixa imatge que vam fotografiar en el seu moment. El collage d’intervencions, missatges sobreescrits, incontrolats impulsos de pintar bigotis o tapar dents i el deteriorament provocat per corrosions i inclemències del temps haurà transformat (bé o malament) aquesta peça. 

En qualsevol cas, aquesta Amy immersa en un caos aleatori de textures, stickers, wheatpastes, grafits, stencils, tags, ratlles, gargots i números de telèfon sembla suportar amb elegància els envits del debat entre artistes, grafiters, brètols i algun que altre serraller”.

El 2018 confirmem:

Amie va arribar a estar tan trepitjada per intervencions alienes que va acabar sent irreconeixible. Algun fan incondicional, amb més bona intenció que traça, va procurar restaurar la imatge i el resultat va ser, com podeu veure a l’esquerra, d’un marcat estil Ecce Homo de Borja. Per més inri, el 10 de gener de l’any 2016 va morir David Bowie i el raig d’Aladdin Sane va aparèixer sobre la cara de la nova Ecce Amie.

L’art urbà ha estat qualificat com a art efímer per la seva fugacitat en el temps, però aquesta és una idea errònia perquè la transitorietat de l’obra no és fruit de la voluntat explícita de l’artista sinó que és deguda a la intervenció de terceres persones alienes a la creació original. Més apropiat seria qualificar l’art urbà com a art solapat, arbitràriament solapat. 

%d bloggers like this: