Passeig pels Jardins de Joan Maragall (III)

Hedonisme classista i sensualitat classicista

Nuesa femenina per a delit del rei

Entre les escultures que trobem als Jardins de Joan Maragall hi ha un absolut predomini del nu femení com a tema. La majoria d’aquestes escultures són models del cos nu de la dona mediterrània, un tema heretat, almenys conceptualment, dels grans escultors noucentistes i, en conseqüència, vinculat a aquest classicisme tan present en aquest espai. 

Susanna al bany de Théophile Barrau

Emmarcada per un templet de columnes jòniques destaca Susanna al bany, obra de l’escultor francès Théophile Barrau realitzada l’any 1896 i que el Museu d’Art Modern (avui MNAC) guardava oblidada en els seus magatzems. Es tracta d’una escultura de tall neoclàssic amb un realisme que cerca la perfecció i una dinámica composició que potencia la sensualitat d’un estat natural i quotidià. 

Serena de Pilar Francesch

Per ubicació, també destaca Serena, escultura d’una de les alumnes més avantatjades de l’Escola Massana en aquella època, Pilar Francesch. L’obra va ser realitzada el 1964 i es va donar per ajudar a completar la col·lecció d’obres destinades a aquests jardins. Aquest treball de Francesch contínua amb els cànons clàssics i ens recorda, fins a cert punt, la Banyista arreglant-se els Cabells que trobem als Jardins du Carousel de París i que és obra d’Aristides Maillol, un dels màxims exponents del noucentisme escultòric català.  

Nu estirat de Joan Rebull

Només entrar als Jardins, la figura d’una dona estirada sobre el terre crida la nostra atenció ni que sigui en la distància pel contrast del blanc de la seva pell de marbre amb el verd intens de la gespa. El nu estès subjectant una cama va ser un model que Joan Rebull va repetir en nombroses ocasions, en aquest cas l’any 1950. Rebull s’allunyava amb aquestes composicions del hieratisme de la seva primera etapa noucentista i indagava en nous estudis del volum clars i precisos al servei d’una modernització que trencava amb els estàndards de la figura femenina mediterrània. 

Dona a la Cascada d’Eulàlia Fàbregas

El dos nus femenins que trobem als extrems de la font més propera al templet de la banyista de Barrau són dues escultures d’Eulàlia Fàbregas realitzades per encàrrec el 1970 per ocupar aquest emplaçament. Els nus d’Eulàlia Fàbregas es caracteritzen per un to serè, assossegat i delicat, amb una harmonia i proporció de les formes i un cert aire poètic que buca la idealització d’un cànon de bellesa clàssica mediterrània i que entroca, com hem vist en altres escultures d’aquest jardí, amb la tradició noucentista d’autors com, en aquest cas, Josep Clarà. 

Nu femení d’Eulàlia Fàbregas

De la mateixa autora que les dues escultures anteriors però realitzada el 1965, tenim aquest altre nu femení de cos dret que continua mantenint els cànons clàssics però amb una hieratisme que contrasta amb les anteriors Dones a la cascada.

Al·legoria de la sardana d’Ernest Maragall

L’alcalde Porcioles volia posar una placa amb els famosos versos de Joan Maragall, el poeta per al qual estan dedicats aquests jardins, sobre la sardana: “Tota ma patria / cabra en eixa anella, / i els pobles diran: / la sardana és la / dansa més bella / de totes les danses / que es fan i es desfan“.

Ernest Maragall, escultor i fill del poeta, va rebre l’encàrreg d’acompanyar el poema amb una escultura i l’artista va aprofitar una peça realitzada el 1965, una figura al·legòrica que esquivava el folklorisme del tema presentant una figura femenina d’aparença deística amb les mans entrellaçades i arquejant els braços per formar un cercle.

Nu a l’estany
d’Antoni Casamor

Antoni Casamor d’Espona, un escultor caracteritzat per un estil directament entroncat amb la tradició noucentista i que es va especialitzar sobretot en el tema de la figura femenina, va crear expressament aquesta figura el 1970 com a protagonista central d’aquest petit estany situat als jardins.

L’aiguadora
de Louis Sauvegeau (atribuïda)

Passejant per la zona darrere del palauet a trobem l’única escultura del jardí realitzada en ferro colat, L’Aiguadora o Dona amb Gerro és una escultura de 1862 atribuïda a Louis Sauvegeau per semblança amb una altra existent a Buenos Aires. L’escultura sembla concebuda per ser una font i, encara que de temàtica clàssica, crida la nostra atenció per ser l’única peça al jardí d’un marcat estil romàntic. 

Dones ajagudes d’Enric Monjo

També trobem dues escultures d’Enric Monjo i Garriga que van ser encarregades a propòsit per a l’ampliació dels jardins en 1970 quan l’artista ja comptava amb 75 anys d’edat. L’obra de Monjo mostra clares influències del noucentisme. En aquestes dues obres, però, el classicisme s’accentua amb l’elecció del tema i, així, les dones estirades sobre pilars rectangulars que fan alhora de divans i el pentinat trenat d’una d’elles ens remet directament al món hel·lenístic. 

Dona amb nen i Dona amb nena de Luisa Granero

A la font davant del Palauet Albéniz veiem aquestes dues escultures de Luisa Granero enfrontades en diagonals simètriques que formen un conjunt de gran dinamisme compositiu, potser excessivament tensionat en la peça de l’esquerra. El classicisme torna a ser aquí leitmotiv tant en la forma com en el contingut per construïr una al·legoria sobre l’origen de la vida a la manera de les deïtats mitològiques clàssiques. 

Noia amb casquet de bany de Marifé Tey

Finalment, desubicada i lluny de l’aigua, trobem aquesta Dona amb casquet de bany de Marifé Tey que, hieràtica i amb una certa rigidesa contemplativa, sembla preguntar-se on nassos està la piscina que justifiqui la peça que porta al cap. 

Segueix llegint

%d bloggers like this: