Passeig pels Jardins de Joan Maragall (II)

Hedonisme classista i sensualitat classicista

Sublimar el clàssic

L’expressió ideològica i estètica de l’Exposició Internacional de 1929 de Barcelona va oferir, fins a cert punt, una visió oficialista del Noucentisme i, en aquest sentit, una revaloració del classicisme sobretot en les arts escultòriques. Així, el Noucentisme reivindica una tradició greco-llatina de la Mediterrània clàssica en oposició al gust neogòtic o neo barroc que imperava anteriorment a Catalunya i a altres moviments com el Romanticisme o l’Impressionisme. 


L’entrada als Jardins

Tot i que els jardins tenen una entrada reservada per a vehicles a l’avinguda dels Montanyans, just darrere del MNAC, haurem de pujar fins a l’avinguda de l’Estadi i seguint per ella, passat l’Estadi Olímpic a la nostra dreta, trobarem unes escales de pedra a la nostra esquerra que s’endinsen en l’arbreda. 

Figura femenina (Venus) de joan borrell. obra de 1929 instal·lada aquí el 1970.

Baixant per aquestes escales descobrirem una primera estàtua amagada a l’ombra del bosc i que ens dóna l’esquena. L’escultura és una figura femenina desgastada per la corrosió i tintada de verd per la humitat. Observem aquesta escultura treballada pels agents del temps i no podem evitar pensar en el valor estètic de l’abandonament, de l’oblit, d’allò que en algun moment va poder ser d’una insubstancial majestuositat i avui ens ofereix la suggerent bellesa del que és vell.

L’obra pertany a l’escultor Joan Borrell que va rebre l’encàrrec per a l’Exposició de 1929 però que mai va arribar a instal·lar-se per a tal esdeveniment i va romandre guardada als magatzems de l’Ajuntament fins que el 1970 l’administració va determinar aquest lloc per la seva instal·lació amb motiu de la inauguració dels Jardins Joan Maragall. Just aquí trobarem l’entrada per als visitants dels jardins. 


Nostàlgies règies. Imitant als clàssics

El 1929 es potencia el disseny neoclàssic d’aquest jardí amb escultures que segueixen aquest mateix criteri. Josep Viladomat va realitzar per encàrrec els petits tritons que presideixen les fonts que trobem a banda i banda del palauet en una composició simètrica d’acord a l’ordre harmònic que caracteritza aquest projecte. 

Una de les dues Fonts dels Tritons (1929), de Josep Viladomat.

El 1970, continuant amb un criteri classicista, s’encarreguen a Josep Miret un conjunt de còpies escultòriques de diferents obres de l’època clàssica o de la renaixentista per decorar les parets de l’ampliació arquitectònica del palauet tal com es feia habitualment a la decoració dels grans palaus del barroc com el Palau de Versalles a França, per posar un emblemàtic exemple. 

LES CÒPIES REALITZADES PER Joan Miret el 1970
D’esquerra a dreta, Diana de GàbiesVenus de FréjusVenusDiana pentinant-se i Companya de Diana

Joaquim Maria Casamor, el dissenyador dels jardins, va fer instal·lar també una obra de Joan Borrell realitzada el 1935, La Tardor, que va trobar en els magatzems de l’Ajuntament i que recordava a altres que el mateix escultor havia fet per a l’Exposició del 29 i que reunia totes les característiques pròpies d’aquest classicisme mediterrani tan adient per a la concepció d’aquests jardins.

A més de les escultures, l’esperit classicista es reafirma amb la construció d’un Capritx a la manera de templet circular sense sostre format per unes columnes d’ordre clàssic jònic que, unides per un arquitrau, envolten i realcen la figura Susanna al bany de l’escultor francès Théophile Barrau (veieu la foto que encapçala aquest article).

En aquest mateix estil, trobem tambè un pati peristil rodeixat per una columnata sense sostre que ens retrotrau a l’Antiguitat clàssica i on destaca l’escultura de Pilar Francesch, Serena.

el pati peristil rodeixat per una columnata

L’arquitecte Casamor va encarregar a l’escultora Luisa Granero quatre figures infantils, a l’estil dels amorets tant habituals al Renaixement i Barroc italians, per decorar l’estany on desemboca un torrent d’aigua que baixa entre magnoliers des d’un brollador artificial a prop del templet de Susanna. Granero respecta la premissa classicista que impera en el conjunt del jardí i utilitza un modelatge delicat per al tractament de les figures que dota d’un dinamisme que emfatitza l’alegria i l’aspecte lúdic dels jocs infantils a l’aigua. 

El salt d’aigua que desemboca a l’estany dels magnoliers i els quatre amorets de Luisa Granero

Finalment i per continuar reafirmant l’esperit classicista dels Jardins de Joan Maragall, Casamor inclou en l’espai un petit amfiteatre més ornamental que utilitari però que ajuda a imbuir-nos un cop més de la tradició cultural de l’Antiguetat clàssica mediterrània. 

L’escenari a l’aire lliure, a la manera d’anfiteatre, a la zona més baixa dels jardins, més propera al Palau Nacional.

Segueix llegint

%d bloggers like this: