La ben plantada al Turó Parc

OBRA: La ben plantada (1961)
ARTISTA: Eloïsa Cerdán

Districte: Sarrià-Sant Gervasi
Barri: Sant Gervasi Galvany
Lloc: Turó Parc

---

Estilitzada, de bellesa adolescent però serena, La ben plantada sembla passejar lentament, erràtica, pels jardins del Turó Parc vorejant l’estany de nenúfars. De front, ens sembla una figura hieràtica amb certa actitud expectant però, a mesura que ens desplacem per descobrir el seu perfil, comprovem com el vent mou els seus cabells i el seu vestit cenyit al cos. La ben plantada deambula sense flexionar les cames ni balancejar els braços, lleugera, com si es tractés d’un esperit errant. De fet, les seves esquenes, obertes com una bretxa, ens descobreixen el seu contingut immaterial i és que La ben plantada és la representació corpòria d’un ideal, l’Etern femení.

Santiago Udina, regidor de Barcelona entre 1956 i 1961, va descobrir l’escultura en una exposició de l’artista Eloïsa Cerdán i li va semblar la representació perfecta de la Teresa, La ben plantada d’Eugeni d’Ors. Esculpida una còpia a escala natural, l’escultura es va inaugurar el 23 d’abril de1961 als Jardins del poeta Eduardo Marquina, mes conegut com a Turó Parc, amb motiu de la “Fiesta del Libro” de 1961. Durant l’acte d’inauguració, l’actriu Núria Espert va llegir tres fragments de La ben plantada i el pròleg del llibre Cuando este tranquilo.

No trobareu gaire informació a les xarxes sobre l’autora d’aquesta obra, Eloïsa Cerdán. Sabem que començava a despuntar com artista amb diferents exposicions en galeries privades entre 1960 i 1961, sabem que estava casada amb el fonedor Vicente Gimeno que tenia el seu local a Valls, sabem que era mare de 8 fills, sabem que va morir poc més d’un any després de la inauguració de la seva obra més coneguda, La ben plantada, i sabem poca cosa més.

---

Consultant l’hemeroteca de La Vanguardia (edició de el dijous, 12 gener 1961, p. 5), llegim sobre Eloïsa Cerdán: “Característica primordial del arte de la novel escultora es un lirismo vibrátil que estiliza y transforma los elementos de que se vale la intuición que la mueve, ganosa de manifestarse en una expansión libre de todo canon, de toda sujeción, de toda escuela. Sus figuras parecen impulsadas por un remolino que las proyecta hacia lo alto en un rítmico revuelo floral; desmaterializadas se diría, tan poca es la presa que el impulso que las dinamiza ha querido hacer en ellas. Cuando más, una ligera insinuación de la turgencia de una delicada complexión femenina, la leve alusión a las facciones de un rostro o unas mano, que otorgan a su propia brevedad descriptiva el acento más persuasivo y emocionado”.