Els sectors dirigents de la ciutat s’apropien sistemàticament de l’escenari públic per projectar les accions representatives de les elits de la ciutat. L’apropiació simbòlica de l’espai públic per part dels sectors hegemònics, té com a fi construir una memòria històrica de la ciutat en la qual els membres de les seves classes són els protagonistes de la construcció de l’Estat ja sigui República o Estat-Nació. La cruïlla de l’Avinguda Diagonal amb el Passeig de Gràcia és probablement l’exemple més paradigmàtic a Barcelona del ball de noms i símbols que sofreix l’espai públic segons bufa el vent.
El 23 d’abril del 2017 l’Ajuntament de Barcelona, sota el mandat d’Ada Colau, va recuperar l’antic nom popular de principis del segle XX, Plaça del 5 d’Oros, per a aquest punt de la ciutat tan representatiu del pols polític al llarg de la història a Barcelona.
L’origen del nom 5 d’Oros.
En primer lloc hem de dir que ni el 5 d’Oros va ser mai un nom oficial, ni la plaça va ser mai una plaça entesa com a centre d’activitat social a la vida urbana. Aquest espai no estava projectat en el pla de reforma i eixample de la ciutat de Barcelona que Ildefons Cerdà va dissenyar l’any 1860. En realitat era simplement l’espai d’intersecció entre l’avinguda Diagonal, en aquell temps també coneguda amb el nom de carrer d’Argüelles, i el passeig de Gracia.
En aquesta cruïlla es van implantar quatre rotondes en cada cantonada i una altra més gran al centre i aquesta disposició que recordava a la carta de naips va fer que popularment el lloc es conegués com la Plaça del 5 d’Oros.
1909. Instalació del fanals de Pere Falqués
Font: Catàleg en línia de l’Arxiu Municipal de Barcelon
El 28 de juny de 1909 s’s’instal·len els 6 fanals dissenyats per l’arquitecte modernista Pere Falqués i Urpí que aquells anys ocupava la plaça d’arquitecte municipal de Barcelona.
Pere Falqués, autor tambè dels bancs-fanals que l’any 1906 es van instal·lar al Passeig de Gràcia, va disposar els seus fanals sobre les rotondes petites del 5 d’Oros i va afegir dues bases circulars més per col·locar els altres dos fanals. A vista d’ocell, els sis fanals al voltant del cercle central trencaven la similitud amb la carta del 5 d’oros però el nom estava ja tan interioritzat pels ciutadans que el lloc va continuar rebent el mateix apel·latiu.
Els fanals de Falqués van resistir els canvis que va patir la plaça durant els anys següents fins a 1957, any que van ser retirats perquè dificultaven el trànsit de vehicles. Es van guardar als magatzems municipals fins l’any 1987 que van tornar a ser instal·lats a l’Avinguda Gaudí on encara romanen.
1931. Plaça Pi i Maragall
Quan es van col·locar els fanals de Falqués en el 5 d’Oros, la rotonda central es va deixar buida intencionadament amb la idea d’implantar algun monument. La mort de Francesc Pi i Margall al 1901 va afavorir la idea de dedicar un monument a la figura de segon president del govern de la Primera República Espanyola. Es va encarregar el projecte a l’escultor Miquel Blay però molts entrebancs van impossibilitar la realització i, tot i que al 1915 s’hi va celebrar un acte de col·locació de la primera pedra, la instauració de la dictadura de Primo de Rivera al 1920 va fer aparcar definitivament el projecte.
De fet, els fanals de Falqués van ser testimoni mut dels canvis de nom que la Diagonal va sofrir durant aquells anys segons el capritx imperatiu del règim de torn. Així, la Gran Via Diagonal proposada per Cerdà va ser també Avinguda d’Argüelles (1874-1922) per l’Ajuntament d’Gràcia, Avinguda de la Nacionalitat Catalana (1922-1924) per la Mancomunitat de Catalunya, Avenida de Alfonso XIII durant la República de Primo de Ribera o Avinguda del Catorze d’Abril (1931-1939) durant la Segona República.
Autor de la foto: Juli Llacuna. Font: Catàleg en línia de l’Arxiu Municipal de Barcelona
Amb la instauració de la Segona República el monument a Pi i Maragall va tornar a cobrar sentit i, descartat l’antic projecte de Miquel Blay per considerar-ho antiquat, el mateix 1931 s’instalava a corre-cuita un bust del polític, obra de l’escultor Felipe Coscola Plana, sobre un auster pedestal de maó que anticipava el caràcter provisional del treball per la seva falta de monumentalitat i, efectivament, a l’any següent es va convocar un concurs per realitzar un nou monument que ho substituís.
1934-1939. Monument a Pi i Maragall i al·legoria de la República
A la dreta: 1936. Inauguració del monument a Pi i Margall durant les Festes de la República.
Autor de les fotos: Pérez de Rozas • Productor: Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Font: Catàleg en línia de l’Arxiu Municipal de Barcelona
El concurs per a la realització del nou monument va ser guanyat per Josep Viladomat que va imaginar l’al·legoria de la República amb forma de nu femení (símbol de llibertat i puresa) vestit només amb un discret barret frigi (símbol de la lluita per la llibertat seguint la iconografia de la Revolució Francesa) i amb el braç esquerre alçat oferint una branca de llorer en senyal de victòria. L’escultura de Viladomat coronava un obelisc de 20 m d’alçada, realitzat en granit gris, dissenyat pels arquitectes municipals Adolf Florensa i Joaquim Vilaseca. L’homenatge a Pi i Maragall quedava relegat a una placa i medalló realitzats per Joan Pie i col·locats al peu de l’obelisc.
Des de 1990 podeu veure l’al·legoria de Viladomat formant part d’un nou monument dedicat a La República i Homenatge a Pi i Maragall a Noubarris a l’antiga Plaça Llucmajor, avui Plaça de la República.
Llegim a paseodegracia.com una divertida anècdota que no hem pogut contrastar però que ens sembla simpàtica. Pel que sembla, la nuesa de la imatge i el fet que donés l’esquena a la Vila de Gràcia va fer que l’enginy popular la comparés amb Margarita Carvajal, una vedette que va tenir un romanç amb el President del Parlament Joan Casanovas, dient que totes dues tenien la gràcia al cul.
El monument es va instal·lar l’any 1934 i va ser inaugurat per primera vegada al 1935 per l’alcalde de llavors Joan Pich i Pon. El dotze d’abril de 1936 Lluís Companys, restituït com a president de la Generalitat, va tornar a inaugurar el monument durant la celebració de les Festes de la República. El monument a Pi i Maragall va romandre inalterable en el lloc durant tota la Guerra Civil fins que, a hores d’ara ho haureu deduït, les tropes franquistes van entrar a la Ciutat Comtal.
1940. Mai millor dit en castellà: “se monta el pollo”.
La Plaça del Lloro que va passar volant.
Les autoritats franquistes es van donar pressa per eliminar dels carrers tota simbologia republicana. Just un any després de l’entrada de les tropes de Franco, el nou règim va treure l’estàtua de Viladomat i en el seu lloc va col·locar una àguila imperial amb les ales recollides de factura força limitada. El medalló de Pi i Maragal també va ser suprimit per posar una escultura al·legòrica de la Victòria encarregada a Frederic Marés qui va voler aprofitar per l’ocasió un treball realitzat al 1932. La seva Victòria original tenia, però, el tors nu i el bisbe va considerar indecent la imatge. Marés va solucionar aquest inconvenient esculpint una túnica sobre la figura.
A l’esquerra: 1940. Una Victòria pocavergonya abans que Marés li posés la túnica per ordre del bisbe
(Font de la imatge: Ajuntament de BCN en twitter )
A la dreta: L’obelisc convertit en niu del Lloro.
(Font de la imatge de la dreta: barcelofilia.blogspot)
El lloc es va batejar oficialment com Plaça de la Victòria però no va quallar entre els ciutadans que miraven aquella àguila i recordaven més un pollastre o un lloro. La comparació ornitològica es va imposar entre la gent que van acabar referint-se al lloc com Plaça del Lloro.
Una de les característiques, no de les pitjors, del franquisme era la seva incapacitat per riure de si mateix així que es va decidir treure discretament el lloro del seu niu i, podriem dir, la Plaça del Lloro va desaparèixer volant.
1940 – 1979. Els anys de la Plaça del Llapis
creuada per l’Avenida del Generalísimo Franco
Fotògraf: Pere Palau •
FONT:Catàleg en línia de l’Arxiu Municipal de Barcelona
Tot i que el lloro va desaparèixer, el franquisme es va quedar. Sense l’au al niu, la columa es va rematar amb forma de piràmide imitant l’aparença dels obeliscs egipcis però, tot i que la plaça continuava amb el nom de Plaça de la Victòria, una altra vegada la imaginació popular va reinterpretar el monument que ara recordava la forma d’un llapis.
A la base del monument continuaven la Victòria, vestida, de Marés i l’escut franquista amb l’àguila de Sant Joan i una inscripció (“A los heroicos soldados de España que la liberaron de la tiranía rojo-separatista. La ciudad agradecida”) que es va mantenir fins al 1979.
1981 – 2011. La Victòria ara és de Joan Carles I
El 1979 la Diagonal ja havia recuperat el seu antic nom, tot i que va perdre la categoria de Gran Via que li va assignar Cerdà i va passar a ser Avinguda, suposem que per allò d’evitar confusions. El mateix any es va eliminar la inscripció i l’escut franquista, aquest últim arrencat amb nocturnitat per un grup de persones al desembre. La Victòria va continuar al seu lloc inalterable.
Després de l’intent de cop d’estat del 23 F i després de les manifestacions que van tenir lloc a Barcelona amb el lema “Llibertat, Democràcia, Constitució, Autonomia”, es va decidir canviar el nom a la plaça en reconeixement a la intervenció del rei Joan Carles I durant aquells esdeveniments i, posteriorment, es va posar l’escut reial a la base. Així, la plaça de la Victòria es va convertir a partir de llavors en la plaça Joan Carles I.
2011-2017. Joan Carles I es queda sense Victòria
Quatre anys més tard de l’aprovació de la Llei de Memòria Històrica per la qual s’establia la retirada de símbols franquistes en llocs públics, l’Ajuntament de Barcelona treu l’estàtua de Marés del monument i deixa l’obelisc i el gravat amb l’escut reial, símbol institucional del Govern d’Espanya.
Fotògraf: Desconegut • Font: Gràcia, coses i apunts d’historia
2017. La rotonda de Diagonal amb Passeig de Gràcia
torna a ser “Plaça” del 5 d’Oros
En ple debat sobre el dret d’autodeterminació de Catalunya i les corresponents tensions polítiques entre sobiranistes d’un i altre costat, l’Ajuntament de Barcelona decideix canviar el nom de la plaça Joan Carles I pel que utilitzaven els barcelonins fa més de cent anys per referir-se a un lloc encara sense batejar en aquella època.
Hem de recordar que el nom de Cinc d’Oros mai va tenir en els seus orígens una significació política i que, en tot cas, simplement exemplificava l’enginy popular a l’hora de fer comparacions, algunes carregades d’ironia, entre les novetats urbanístiques, arquitectòniques o artístiques i objectes més quotidians.
dreta: l’obelisc desproveït avui d’imatges al·legòriques.
En l’acte inaugural, però, els parlaments que es van realitzar van servir per reivindicar els valors republicans que aquest lloc va representar durant uns pocs anys en la història de Catalunya. Les intencions de les paraules inaugurals podrien semblar-nos lloables si no fos per la contradictòria presència de l’escut d’armes de Joan Carles I gravat a la placa que trobem a la base de l’obelisc i que fa preveure que els canvis en aquesta neuràlgica rotonda no han acabat.
En l’acte inaugural, però, els parlaments que es van realitzar van servir per reivindicar els valors republicans que aquest lloc va representar durant uns pocs anys en la història de Catalunya. Les intencions de les paraules inaugurals podrien semblar-nos lloables si no fos per la contradictòria presència de l’escut d’armes de Joan Carles I gravat a la placa que trobem a la base de l’obelisc i que fa preveure que els canvis en aquesta neuràlgica rotonda no han acabat.
A l’esquerra: El cinc d’oros durant la diada del 2018
2021. Adéu a l’escut monàrquic
Tal com vam vaticinar a l’apartat anterior, quatre anys després que l’Ajuntament rebategés la rotonda com a Plaça del 5 d’Oros, l’abril del 2021 es retira l’escut monàrquic a la base de l’obelisc. Ara, el llapis continua erecte al centre, buit de símbols d’un color o un altre, preguntant-se si els esdeveniments futurs el tornaran a modificar o si el seu destí és irremeiablement la tomba dissenyada per Frederic Amat que l’espera pacient als Jardinets de Gràcia.
| Altres links d’interès |
CATÀLEG EN LÍNIA DE L’ARXIU MUNICIPAL DE BARCELONA. |
Art als carrers de Barcelona 