Animus erectus

ARQUITECTE:  Jean Nouvel,  Fermín Vázquez (B720 Arquitectes)
OBRA: Torre Glòries (antigament Torre Agbar) (inauguració 2005)

Districte: Sant Martí
Barri:  El Parc i la Llacuna del Poblenou
Lloc: plaça de les Glòries

Nouvel ja ens pot explicar que es va inspirar en els campanars de la Sagrada Família o en la serra de Montserrat, o que el seu edifici representa una massa fluida que irromp a través de la terra com un guèiser, suposem que per allò d’evocar el tema de l’aigua (no oblidem que en els seus orígens l’edifici va ser construït com a seu del Grup Agbar). Ja pot explicar-ho, ja, però tot aquest argumentari no treu el que per a tots els que vivim o visitem la ciutat de Barcelona és evident, la Torre Glòries és el monument al fal·lus que domina l’skyline de la ciutat.

La Torre Glòries vista des de el Turó de la Rovira dominant l’skyline de Barcelona

No diem això en to pejoratiu i entenem que, en l’argumentari per als promotors del projecte, millor deixar aquesta obvietat de costat per evitar possibles reaccions puritanes adverses.

Art fàl·lic

Menhir de Champ-Dolent (Bretanya), 5000-4000 a.C.
FONT: WIKIMEDIA COMMONS
Figures ibèriques itifÀliques segles IV-III a. C.
(MAN Museo ARQUOLÓGICO NACIONAL, Madrid) 

El culte al fal·lus apareix en totes les cultures i ha estat associat amb les divinitats de gairebé totes les civilitzacions. De fet, és una de les pràctiques religioses més antigues que es coneixen, probablement relacionada amb el culte a la fertilitat. El fal·lus apareix ja representat a les pintures paleolítiques o els menhirs, interpretats per molts com a representacions megalítiques del penis.

A les antigues Grècia i Roma els fal·lus en erecció es trobaven a l’entrada de les cases per desitjar salut i força als que arribaven, a les cruïlles de camins, a l’interior de la llar, o com amulet en un anell o en un penjoll per protegir als portadors, invocar felicitat i abundància i, fins i tot, curar el mal d’ull.

La representació artística del fal·lus ha continuat fins avui i, precisament, a Barcelona tenim l’exemple de l’escultura de Joan Miró Dama i Ocell que l’artista va relacionar directament amb aquest costum de l’antiga Roma de posar un penis a la porta per donar la benvinguda.

Dona i ocell (1983) de Joan Miró

Una espectacular erecció

Deixem de banda l’analogia fàl·lica descrita anteriorment per parlar ara del disseny de la torre que, combinant diferents conceptes arquitectònics, obté uns impressionants 142 metres d’alçada mitjançant una estructura de dos cilindres ovals no concèntrics de formigó armat foradat amb més de 4.500 obertures per a les finestres i una superfície de vidre que recobreix tota la façana i que disfressa al gegant d’una aparent lleugeresa.

El mòdul de formigó perimetral es troba recobert per una primera pell creada per mòduls d’alumini lacats i tintats en tons terra, blaus, verdosos i grisos que es descomponen a mesura que es guanya alçada, donant-li a la torre la seva tonalitat característica durant el dia i que, des de la distància, li confereix una certa aparença de mosaic. Sobre aquesta primera pell d’alumini trobem una segona pell, un brise-soleil (per a parar el sol) format per 59.619 lames de vidre de seguretat transparent i translúcid. Aquestes lames mòbils de 120x30cm poden ser orientades electrònicament segons les condicions atmosfèriques de llum, vent, etc.

FOTO: Alexander Z. FONT: Wikimedia Commons

Sens dubte, un dels elements de l’edifici que més criden l’atenció és la seva il·luminació nocturna. La torre disposa de més de 4.500 dispositius led, que es poden posar en funcionament de forma independent i que possibiliten la generació d’imatges lluminoses en la totalitat de la façana. El sistema, denominat Diffraction pel seu creador Yann Kersalé, permet reproduir milions de colors, gràcies a un sofisticat sistema de hardware i software, a més de la capacitat de crear transicions de color també independents, sense apreciar-retards i creant uns efectes d’il·luminació impactants, versàtils i de baix cost que han fet que la Torre Glòries sigui la protagonista de nombrosos esdeveniments com, per exemple, les campanades de Cap d’any de TVC entre l’any 2006 i el 2009.

De res serveix tenir-la grossa
si no saps que fer amb ella

Construïda entre el 1999 i el 2005, podríem dir que la Torre Glòries és el tret de sortida de l’arquitectura a la Barcelona del segle XXI, un segle que, de moment, no ha ofert una modificació massa significativa en l’esdevenir de la ciutat. La innovació, el disseny, l’ús de noves tecnologies i l’aposta per la sostenibilitat mediambiental van ser premisses ja establertes durant el eufòric període post olímpic, un “animus erectus” que es va mantenir i concretat a principis del nou segle aixecant construccions com l’Edifici Fòrum, la nova seu de Gas Natural, l’Hotel Vela i i la pròpia Torre, en aquell temps, Agbar.

La Torre Glòries contrastant amb antigues naus industrials del Poblenou en una imatge del 2012

Aquesta febrada per veure qui la té més grossa culmina amb la idea de crear el nou Districte 22@, una mena d’orgia exhibicionista on els nous edificis s’aglutinen per crear un nou model de ciutat compacta (màxim d’usos possibles amb un mínim de consum d’energia i recursos) i, així, empreses, universitats, centres d’investigació, de formació i de transferència tecnològica conviuen amb equipaments, zones verdes i els habitatges d’uns veïns temorosos per les repercussions que aquesta transformació pot tenir en la seva vida quotidiana al barri.

En qualsevol cas, la Torre Glòries s’aixeca en aquest context com a far guia d’aquesta promesa de creació de nombrosos projectes destinats a promoure la competitivitat i la projecció internacional del conjunt d’empreses i institucions presents al territori amb vocació d’esdevenir motors del desenvolupament econòmic de Barcelona i, vet aquí, comença una odissea plena d’entrebancs.

Aigües de Barcelona, l’antiga empresa promotora i propietària de la Torre, va traslladar les seves oficines al polígon industrial de la Zona Franca i va arribar, el 2013, a un principi d’acord per vendre l’edifici a la companyia Emin Capital i Westmont Hospitality per transformar-lo en un hotel de luxe però, el 2017, es va abandonar la iniciativa pels problemes en la tramitació de les llicències. La torre, llavors, va ser adquirida per la immobiliària Merlin Properties amb l’objectiu de llogar oficines. El projecte també es va haver d’aturar perquè les tres administracions públiques van decidir impulsar la candidatura de Barcelona com a seu de l’Agència Euopea de Medicaments que havia de tenir com a base d’operacions la Torre Agbar. Al descartar-se la candidatura de Barcelona, Merlin Propierties comença a buscar llogaters per a les 34 plantes de l’edifici amb la confiança de tenir-ne algun abans de l’estiu del 2018 i, el mes de maig, es va anunciar que Facebook s’instal·laria a la Torre Glòries amb un equip de 500 treballadors per detectar notícies falses i continguts nocius a la xarxa o, dit amb altres paraules, l’empresa que pixela mugrons acaba tenint seu, paradoxalment, dins del fal·lus més gran de Barcelona.

A l’esquerra, la Torre glòries emergint com un esplendorós cogombre en un hort urbà proper.
A la dreta, com a teló de fons dels jocs en el tobogan de la plaça Glòries.

%d bloggers like this: