ARQUITECTE: Arata Isozaki
OBRA: Accés al CaixaForum Barcelona (inauguració 2002)
Districte: Sants-Montjuïc
Barri: la Font de la Guatlla
Lloc: Av. de Frances Ferrer i Guardia, 6-8
Lluny d’aquesta tediosa carrera per conquerir l’skyline de Barcelona, Arata Isozaki ens convida a caminar cap al subsòl en aquesta entrada del CaixaForum, un llarg passadís d’escales, dit de forma simplificada, que ens condueix des del pretèrit modernisme de Josep Puig i Cadafalch fins a la nova arquitectura d’avantguarda.
Condicionants previs
Adquirit per Obra Social “La Caixa” el 1963, l’edifici de l’antiga fàbrica Casaramona, dissenyat per Josep Puig i Cadafalch i acabat de construir el 1911, va esdevenir la seu de l’espai museístic i cultural de CaixaForum a Barcelona.
Per a aquesta finalitat es va realitzar una escrupolosa restauració de la façana i els ornaments de l’edifici original, un dels millors exemples de l’modernisme industrial. Es van adaptar els antics tallers de la fàbrica per a la seva nova funció com a sales d’exposicions i també es va excavar per sota de l’edifici fins a aconseguir guanyar uns 5.000 m2 per poder instal·lar l’auditori, la mediateca i zones per a magatzem i serveis així com un ampli vestíbul que acull l’entrada pricipal.
Solucionar l’inconvenient estratègic que suposava ubicar l’entrada principal en un nivell subterrani va ser precisament el que van encarregar resoldre al prestigiós arquitecte japonès Arata Isozaki.
L’altre repte d’Isozaki va ser construir un diàleg amb el Pavelló Mies van der Rohe, situat just davant de la modernista fàbrica Casaramona. L’arquitecte opta per una concepció volumètrica, unes geometries i uns materials que ens remeten definitivament al disseny que Ludwig Mies van der Rohe va realitzar per a l’Exposició Internacional de Barcelona el 1929, obra simbòlica del Movient Modern alemay i referent de moltes generacions d’arquitectes.
Llum, geometria i tempo.
En trànsit amb Arata Isozaki
Isozaki escapa d’una possible tensió del seu projecte amb la fàbrica modernista minimitzant al màxim la presència de la seva entrada a peu de carrer. Des de fora, el pati d’Isozaki és gairebé invisible per al passejant i només dos arbres de ferro (“Tetsuju”) coronats per una copa de vidre ens anuncien l’entrada a un nou lloc i, alhora, protegeixen l’accés amb escales mecàniques de les inclemències del temps.
La millor manera per contemplar el treball d’Arata Isozaki és, però, baixar a peu per les escales. A mesura que baixem, el blanc calcari ens envolta creant una sensació d’atemporalitat que ens imbueix un cert esperit classicista i ens extreu completament de l’exterior per conduir-nos, finalment, a un nou espai. Isozaki, a més a més, alenteix el nostre descens desviant la baixada, incorporant miradors o col·locant “jardins secrets” que estimulen la curiositat i frenen els nostres passos.
Baixant per les escales del carrer Mèxic, trobarem una petita terrassa des de la qual s’albira el pati principal i després creuarem, a la nostra esquerra, per una entrada rectangular oberta a la paret per continuar descendint a la nostra dreta per les escales. Aquest gir, funcionalment innecessari, allarga el camí cap al nostre destí i, per un moment, creiem haver entrat en un petit laberint.
També podem baixar per les escales del carrer dels Morabos, aquestes ens condueixen directament a la planta inferior sense descansos amb forma de terrassa i sense ornaments. No obstant això, a mesura que baixem s’allunya el soroll exterior i comencem a escoltar el murmuri de l’aigua. A la meitat del descens trobem una nova entrada rectangular oberta a la paret que dóna accés a un nou habitacle; acabem de descobrir el Jardí Secret, quatre parets blanques com la resta de la construcció vestides només amb el so de l’aigua transparent que brolla suau però incessantment al terra del recinte.
Tant en una escala com en l’altra, Isozaki ens convida a frenar el ritme del nostre descens introduint pauses per a la contemplació, com si intentés aturar els nostres bioritmes preparant-nos per al que, en principi, venim a fer aquí: contemplar tranquil·lament obres d’art.
A la nit, l’espai d’Arata Isozaki es transfoma. La llum artificial tenyeix de color i redimensiona els murs. Petits leds a terra semblen, a les zones més ombrívoles, estrelles caigudes de cel.
Des del vestíbul interior veiem com el Núvol de Neó de Lucio Fontana es reflecteix en el vidre i sembla surar sobre l’espai. No perdeu l’oportunitat de visitar CaixaForum quan els dies són curts o aprofitant ocasions com La Nit dels Museus (habitualment a mitjans de maig).
Art als carrers de Barcelona 