Acaronant el llop

OBRA: Font de la Caputxeta (1921)
ARTISTA: Josep Tenas Alivés

Districte: Gràcia
Barri: El Camp d’en Grassot i Gràcia Nova
Lloc: passeig Sant Joan (entre Roselló i Còrcega)


Josep Tenas aprofita el tema del popular conte europeu per realitzar una realista i afable escenificació de costumisme rural en la qual el que més sorprèn, al marge de la qualitat en la factura, és l’absència de tota ferocitat en la figura del llop. L’artista escapa dels estereotips habituals en la representació del tema i ens presenta un llop dòcil, gairebé servicial i, en definitiva, un animal perfectament mereixedor de la nostra confiança.


Podríem dir que Josep Tenas recull i escenifica les paraules que Charles Perrault exposa a l’epíleg del conte (la versió escrita més antiga) a manera de moralina:
(…) D’aquesta història s’aprèn que els infants, i especialment les jovenetes boniques, ben educades i de bona família, fan molt malament d’escoltar-se els desconeguts; (…) perquè no tots els llops són de la mateixa mena; n’hi ha un d’aparença encomiable, que no és sorollós ni odiós ni rabiós, sinó manso i servicial i amable, que segueix les noies joves pel carrer fins a casa seva. Ai d’aquells que no sàpiguen que aquests llops amables són, de totes aquestes criatures, les més perilloses!

Com tantes altres escultures de la ciutat, la capuxeta va trigar molt temps en trobar el seu lloc a Barcelona, i la culpa no va ser del llop. Els amics de Camp d’en Grassot i Gràcia Nova ens expliquen com aquesta font va ser projectada per a la Plaça Letamendi però que finalment es va instal·lar l’any 1921 a prop de l’Arc de Triomf. Les successives reformes urbanístiques realitzades al Passeig Sant Joan van obligar a nena i llop a a moure’s pel passeig fins que el 1999 van acabar establint-se en el lloc on els podem veure ara.


Nenes amb caputxa i llops amb males intencions

La història de la nena i el llop ha estat font d’inspiració per a molts creadors en diferents disciplines artístiques des que Charles Perrault transcrivís Le Petit Chaperon Rouge en un recull de contes (Histoires et contes du temps passé, avec des moralités. Contes de ma mère l’Oye) publicat el 1697 i que els germans Grimm van versionar (Rotkäppchen) el 1857 treient tenebrisme i foscor i afegint final feliç.

Com a Barcelona, trobem escultures de la Caputxeta Vermella repartides per diferents ciutats d’Europa i arreu del món però de forma especialment significativa a Alemanya on la reivindicació dels germans Grimm s’estén per tot el país.


1 ) Font en homenatge als germans Grimm, realitzada i finançada per Heinrich Düll y Georg Pezold l’any 1904 a la ciutat de Munic
(FONT: euroviajar.com).

2 ) Escultura realitzada per Jean Carlus el 1937 i que es troba a la Plaça Sicilia de Buenos Aires (FONT: wikimedia commons).

3 ) La Caputxeta d’Ignatius Taschner formant part del conjunt escultòric de la Font dels contes de Fades (Märchenbrunnen) dissenyada per l’arquitecte Ludwig Hoffmann l’any 1913 a Berlin. (FONT
: WIKIMEDIA COMMONS)

4 ) aquesta caputxeta, creada per lutz lesch el 1995, reivindica uns possibles orígens al länder de Hessen lluint el barret típic de la zona en lloc de la caputxa (FONT: yquehagoyoenbremen.wordpress.com
).


Òbviament on més a proliferat la imatge de la Caputxeta Vermella ha estat en el camp de la il·lustració, un fet afavorit per la gran quantitat d’edicions de contes infantils il·lustrats distribuïdes per tot el món.


Una de les il·lustracions de Gustave Dore per l’edició publicada originalment el 1862 de Les Contes de Perrault

(FONT: wikimedia commons)
.


La temàtica de la Caputxeta en la versió més crua i amb connotacions de tipus sexual (recordem que el llop de Perrault enganya la bella jove per portar-la al llit) ha estat també font d’inspiració per a la creació d’obres orientades al públic adult.

Fotograma de la pel·lícula M de Fritz Lang (1931)

Beckert compra un globus a un home cec i l’hi dóna a una nena anomenada Elsie Beckmann que mai més tornarà a casa. A la pel·lícula M, Fritz Lang defineix el personatge principal com el llop manso descrit per Perrault que es serveix de l’engany per seduir les seves víctimes. La trama d’aquesta obra mestra, no cal dir, és molt més complexa però l’associació entre les accions del monstre pedòfil que ens presenta el cineasta alemany són les mateixes contra les que ens advertia Perrault amb la seva moralina i, de fet, aquest serà un fil argumental que el cinema repetirà successivament fins a la sacietat (no sempre amb la mateixa fortuna que en aquesta exemplar mostra de cinema alemany dels anys 30).

Dins les referències cinematogràfiques, la tensió sexual del llop té el seu punt més àlgid amb l’obra del genial Tex Avery, mestre de la hipèrbole animada, Red Hot Riding Hood que es va estrenar l’any 1943. En aquest curt animat Caputxeta, àvia i llop es revelen contra les convencions narratives de la història (“estic avorrit d’aquestes ximpleries”, diu el llop) i es transformen respectivament en una voluptuosa cantant d’un club nocturn, una iaia àvida de sexe i un gigoló desaforat al qual li salten literalment els ulls quan contempla la sexy cantant vestida de vermell.

FRAGMENT DEL CURT Red Hot Riding Hood de Tex Avery estrenat el 1943. FONT: WARNER ARCHIVE A YOUTUBE

És clar que aquí Tex Avery converteix la narració en una humorística paròdia de contingut marcadament eròtic en què, per exculpar el llop, desproveeix a la Caputxeta de tota ingenuïtat i innocència per convertir-la en un objecte de desig al més pur estil de les pin- up (terme que, per cert, va aparèixer per primera vegada l’any 1941).

Moltes versions han tractat la Caputxeta com una atractiva adolescent a l’estil de la Lolita de Vladimir Nabokov que Kubrick va adaptar per al cinema. En general, són versions tendents a la justificació de l’atracció sexual de l’home cap a aquestes jovenetes ben plantades, però també hi ha algunes que afegeixen el tema de la subordinació d’aquest home a la dona objecte del seu desig o, fins i tot, que trenquen certs tabús naturalitzant una relació socialment considerada antinatural.

DUES MOSTRES DE LA SÈRIE ROJA realitzada en plastilina sobre fusta pel col·lectiu Mondongo L’any 2004

També les creacions musicals al voltant de les relacions entre La Caputxeta i el llop han estat moltes i variades. A.P. Randolph, per exemple, va composra el 1925 el tema How Could Red Riding Hood (Have Been So Very Good)? que va ser prohibida a la ràdio per la seves insinuacions de tipus sexual. Però no cal anar-se’n tan lluny, a Espanya l’Orqueta Mondragón va presentar l’any 1980, en plena època de la movida madrileña, el seu tema Caperucita Feroz dins l’album Bon voyage, una cançó que va tenir tant èxit que va ser editada com a single l’any 1981.

ACTUACiÓ DE L’ORQUESTA MONDRAGÓN AL PROGRAMA APLAUSO A TVE L’ANY 1981. FONT: Magic Flash A YOUTUBE

Però no tot és sexe, la Caputxeta Vermella també s’ha convertit en imatge icònica de la infància i de la innocència i alguns artistes han centrat la seva atenció en aquest aspecte descriptiu del personatge deixant de banda al llop.

A L’esquerra, Pintura de George Frederic Watts, publicada al llibre The Book of Art for Young People L’any 1909.
A la DRETA, Retrat en llenç de l’artista suís Albert Anker realitzat el 1883. FONT: WIKIMEDIA COMMONS

És precisament aquest tema de la infància el que l’artista dominicà Jorge Pineda recull en alguns dels seus treballs de forma molt personal i contemporània. Aquí, la caputxa vermella no correspon necessàriament a la de la jove de Perrault però si ens remet a la solitud d’una nena perduda en algun tipus de bosc.

DOS TREBALLS DE JORGE PINEDA. A L’ESQUERRA, Niñas Rojas, Rafa DEL 2008, RELITZAT AMB BOLÍGRAF VERMELL SOBRE PAPER.
A la DRETA, El bosque INSTAL·LACIÓ DEL 2004

En fi, nosaltres continuarem caminant pel passeig Sant Joan procurant no malfiar sistemàticament dels estranys i quan arribem a la font tornarem a acaronar al llop i, si voleu, digueu-nos ingenus.



%d bloggers like this: