Art a l’oblidat Edifici Macià

ARQUITECTES:  Josep Soteras i Mauri
OBRA: Edifici Macià o antic edifici Indubán (1970-71)

ESCULTOR: Josep Maria Subirachs
OBRA: Comunicació i Computació

Districte: Les Corts
Barri: Les Corts
Lloc: plaça Francesc Macià, 7

Sembla estrany la poca informació que trobem a les xarxes sobre aquest edifici d’oficines que marca l’skyline de la plaça Francesc Macià, tot mirant cap a la seva intersecció amb l’avinguda Josep Tarradellas. La seva superfície de vidre, tintada en tons ataronjats i i franges verd blavoses, cobra una rellevància singular quan la llum incideix sobre ella convertint els seus reflexes en capvespres amb les primeres llums del matí.

Ens explica un antic treballador, amb coneixement de causa, que l’edifici era propietat de la inmobiliaria Estrella Polar, una societat amb capital del Banco de Vizcaya. Les oficines de la Banca Indubán para la Financiación Industrial ocupaven la planta baixa a peu de carrer i la resta de plantes de l’edifici es repartien entre els diferents departaments de la delegació del BV a Catalunya (seguretat, inmobles, serveis juridics, personal, relacions laborals, departament internacional, caps de zona, …). La planta 18, anomenada planta noble, era l’espai reservat per a la direcció regional del banc, amb un menjador i cuina per atendre les necessitats nutricionals d’alts càrrecs i clients vip.

Construït el 1970, l’edifici és, fins ara, un dels 35 més alts de Barcelona amb els seus gairebé 75 metres d’alçada. De fet, l’any de la seva construció només 4 edificis el superaven: L’Edifici Colón (110 m), la Torre Catalunya (100 m), l’Edifici Banc de Sabadell (83 m) i la Torre Godó (82 m).

Però no és aquest l’aspecte que volem ressaltar; l’edifici és un exemple d’aquella complicitat, heretada del modernisme, que alguns arquitectes i promotors van establir amb artistes i artesans de diferents disciplines (l’escultura, la pintura, la ceràmica, la forja, …) per dotar les seves edificacions d’un valor cultural i artístic que els distingís.

En el cas que ens ocupa, l’arquitecte Josep Soteras (reconegut, entre altres obres, per la seva participació en el projecte de l’Nou Estadi del Barça, el Palau d’Esports de Barcelona o el desaparegut antic estadi del RCD Espanyol) va comptar amb la col·laboració de Josep Maria Subirachs que va afegir contingut simbòlic a la façana amb la seva obra Comunicació i Computació, dos relleus realitzats aprofitant els dos pilars situats respectivament a l’avinguda Josep Tarradellas i a la avinguda Diagonal.

Comuicació és el relleu que trobem a l’avinguda Josep Tarradellas, en ell veiem la representació d’una parella, dona i home, cara a cara amb les lletres de l’abecedari sobre els seus caps i una Torre de Babel, a la part superior del relleu, que ens recorda aquell episodi del llibre del Gènesi on la incapacitat per comunicar-se va posar fi al projecte de construir una torre, no sabem si tan alta com la que tenim al davant.

Computació és el relleu que trobem a l’avinguda Diagonal. Subirach realitza aquí una composició en la que ens mostra la numeració romana, la aràbiga i el sistema binari amb tres empremptes de mans intercalades entre els tres codis numèrics. L’ésser humà com artífex, doncs, de l’evolució d’un llenguatge per entendre’s amb les màquines.

El treball de Subirachs continua des de les parets que emmarquen les portes d’entrada de l’edifici fins al hall interior. Aquí, la paraula “INDUBAN” es repeteix fins a la sacietat recordant-nos que en aquesta planta baixa es trobaven les oficines del Banco Indubán para la Financiación industrial que, per cert, va acabar sent absorbit totalment l’any 1976 pel Banco Vizcaya el qual, anys més tard, es va acabar fusionant amb el Banco Bilbao per constituir l’actual BBVA. Vaja! tot un laberint financer com el del relleu que Subirachs presenta en una de les parets acompanyant a un altre d’una roda dentada, símbol de la indústria, i és que els camins del finançament són tortuosos.

Però, deixant de banda interpretacions sui generis del tema, el cas és que el treball de l’escultor afegeix un valor estètic a aquest espai que fa inevitable sentir una certa nostàlgia per aquells temps en què l’arquitectura i la resta d’arts plàstiques es retroalimentaven.

%d bloggers like this: