Futurimes disonants

ARQUITECTE: Mario Catalán Nebot
OBRA: 2 Edificis residencials (1974 i1975 respectivament)

Districte: Eixample
Barri: La Sagrada Familia
Llocs respectius: Carrer València, 384 i carrer Sant Antoni Maria Claret, 112

Si passegeu pel barri de La Sagrada Família trobareu dos edificis que criden l’atenció per les façanes que trenquen singularment amb l’homogeneïtat estilística d’aquesta zona de l’Eixample. Tots dos edificis són obres pòstumes de l’arquitecte Mario Catalán Nebot que va morir el 1973 amb 45 anys de edat i del qual no n’hem trobat gaire informació.

A l’esquerra l’edifici del carrer València. A la dreta el del carrer Sant Antoni Maria Claret.

Atenent la dita “de gustos ningú n’ha escrit”, nosaltres afegiriem “excepte Lluís Permanyer” que, en aquest cas, va incloure tots dos edificis en el seu catàleg La Barcelona lletja escollint, fins i tot, l’edifici blau de Sant Antoni Maria Claret per il·lustrar la portada de la publicació esmentada.

El mateix Permanyer explica que aquestes edificacions van ser un dels arguments per justificar la creació de la Comissió de Qualitat de l’Eixample destinada a evitar allò que ell anomena “atemptats estètics”, tot i reconeixent alhora els riscos que una comissió d’aquest tipus (a saber qui són els membres que la componen) suposa per a la llibertat creativa.

Permeteu que nosaltres ens mantinguem al marge de la polèmica amb el benentès que creiem que els gustos són com els nassos i que cadascú té el seu. De fet, volem aprofitar aquesta petita mostra de l’obra de Mario Català per introduir el tema del caire futurista que va impregnar l’obra d’alguns arquitectes durant els anys 70 reinterpretant alguns del principis del manifest futurista, signat l’any 1909 pel poeta Filippo Tommaso Marinetti i al qual es van adherir arquitectes com l’italià Antonio Sant’Elia.

La dècada dels 70 va estar marcada singularment per l’arribada de l’home a la lluna, pel nou creixement industrial, per la incipient cultura de l’automòbil, per les expectatives creades pels nous materials a l’àmbit de la construcció i, amés, una cultura pop encara latent entre la burgesia del nostre país. Tot això va afavorir la reinterpretació duna estètica futurista que donaria origen a una arquitectura amb tints de ciència ficció.

Trobem especialment dos punts al manifest futurista (Milà, 11 de juliol de 1914) de l’arquitecte italià Antonio Sant’Elia que podríem associar als edificis que estem contemplant. D’una banda, “que les línies obliqües i les línies el·líptiques són dinàmiques, que per la seva pròpia naturalesa posseeixen un poder expressiu mil vegades superior al de les línies horitzontals i perpendiculars, i que sense elles no pot existir una arquitectura dinàmicament integradora” i, de l’altra, “que la decoració, com una cosa superposada a l’arquitectura, és un absurd, i que només de l’ús i de la disposició original del material brut o vist o violentament pintat depèn el valor decoratiu de l’arquitectura futurista”.

Val a dir que l’obra més significativament futurista de Mario Catalán Nebot és la popularment coneguda com a “Casa Ovni” que l’arquitecte va projectar a finals dels 60 a Corbera del Llobregat. Un habitatge unifamiliar compost originalment per dos grans blocs cilíndrics de formigó amb un petit mirador dalt que ens recorda, fins a cert punt, a altres construccions futuristes com la Rondo House de Casoni & Casoni Architects construïda el 1969 a Friburg de Brisgòvia.

A l’esquerra, la Casa Ovni en estat d’abandonament l’any 2020 (foto: Albert Esteves, font: poblesdecatalunya.cat).
Al centre, l’edifici en fase de construcció el 1966 (font: arquitectura catalana.com)
.
a la dreta, la futurista Rondo House a Alemània (foto: Stefano Perego, font: plataformaarquitectura.cl)

Però tornem a l’Eixample. El discutible, per subjectiu, qualificatiu de lleig en aquest cas es deu més a la ubicació dels dos edificis en el context arquitectònic d’aquest barri dominat per un eclepticisme que combina modernisme, neoclassicisme, academicisme i racionalisme en un intent d’harmonització monòtona del paisatge urbà. No és estrany, doncs, que la radicalitat futurista amb el precepte de “combatre tota l’arquitectura clàssica, solemne, hieràtica, escenogràfica, decorativa, monumental, agraciada i agradable” aconsegueixi cridar l’atenció per a disgust d’uns i alegria d’altres.

%d bloggers like this: