OBRA: El cul, Homenatge a Santiago Roldán (1999)
ARTISTA: Eduardo Úrculo
Districte: Sant Martí
Barri: La Vila Olímpica del Poblenou
Lloc: Parc de Carles I
Mai no vaig arribar a saber per què al meu pare li feia tanta gràcia aquell acudit de l’Eugenio. Potser fos la pesadesa inquisitiva d’aquell nen encuriosit, o potser fos aquella paciència paterna per donar respostes al fill i que va adquirint tons de desesperació abans d’arribar al seu límit. Probablement al meu pare li feia gràcia aquell absurd intent d’amagar l’admiració per un cul que no era el de la mare del nen, una temptativa fracassada d’amagar el punt d’interès de la seva mirada.
A diferència de qualsevol altre cul, si volem admirar el que Eduardo Úrculo va plantar el 1999 al Parc de Carles I, a Barcelona, haurem d’aixecar la mirada en direcció cap al cel que és on, per tradició, freqüenten els temes divins.
Serà, però, mirant cap a terra quan descobrirem, inscrit en una placa, que aquestes llargues i estilitzades cames coronades per un cul estan plantades aquí, rivalitzant amb els xiprers que l’envolten, en homenatge a Santiago Roldán, el president del Holding Olímpic que va supervisar les obres del 1992 , mort prematurament als 59 anys. Xavier Febrés ens explica al seu bloc (El blog de Xavier Febrés) que l’artista justificava l’elecció d’aquest cul enlaire, tema si més no peculiar per a un homenatge, amb aquestes paraules:”Me he inclinado a favor de este culo que tiene algo de columna griega, que evoca el Mediterráneo y su cultura hedonista, y que sintoniza con la manera de ser de Santiago”. Sembla ser, continua explicant Febrés, que Úrculo va encertar perquè la vídua de l’homenatjat, l’economista Maria Antònia Monés, es va declarar encantada amb l’elecció d’un cul tan elevat per recordar el seu marit a l’espai públic.
Referint-se al cul en general, Úrculo va explicar durant la inauguració de l’escultura:”Yo veo el culo como una patria global que disuelve fronteras entre lo masculino y lo femenino”. I, més concretament, sobre aquest inaugurat a Barcelona va comentar: “Hasta donde yo sé, Barcelona será la primera ciudad occidental que tiene un monumento al culo”. Aquesta sigularitat barcelonina, però, seria trencada pel propi Úrculo dos anys més tard, el 2001, quan va plantar un altre cul, batejat com Culis monumentalibus, a la ciutat d’Ovideo.
Aquesta monumentalització del cul, aquest caràcter totèmic que incita a la veneració no va ser produït per un sobtat llampec creatiu. Ja el 1977 Eduardo Úrculo va realitzar una sèrie de serigrafies, com les que veieu a les fotos de dalt, en què es representaven reconeixibles monuments de Madrid presidits per uns altres Culis monumentalibus semblants als d’Oviedo i Barcelona. Aquestes serigrafies de edició limitada van ser recopilades en una carpeta titulada Podicis Monumentalia i acompanyades per un text de Camilo José Cela en què l’escriptor feia esment de la passió d’Úrculo per pintar culs.
(Centro Cultural Conde Duque, Madrid).
Així, descobrim que aquell icònic viatger vestit amb barret i jaqueta blancs que mirava, sempre d’esquena a nosaltres, paisatges de colors pop revestits d’un romanticisme urbanita, a més de tenir una especial predilecció per maletes i paraigües, admirava també les arrodonides formes d’un cul ferm i jove i és que, com diuen els etòlegs, l’atractiu eròtic fonamental, tant per homes com per dones, són dos bons hemisferis aparellats.
Òbviament, deixem de banda la gracieta sobre una possible predestinació assenyalada pel cognom de l’artista.
Art amb el cul a l’aire
És clar que les natges, aquestes parts carnoses i arrodonides situades a la part on l’esquena perd el seu nom, han estat representades, sota un punt de vista anatòmic, des dels inicis de la humanitat acompanyant la resta del cos en aquelles primeres representacions de la nuesa.
A partir d’aquí, el nu ha estat una constant en la història de l’art i, per tant, el cul ha acompanyat en innombrables ocasions aquestes representacions artístiques recordant-nos el revers del nostre cos.
Primers culs divins
esquerra: Dorífor de POLICLETO (entre el 450 i el 445 aC.)
Podríem dir que el cul comença a guanyar una singular rellevància a les belles arts amb aquells curos, “homes joves”, que els grecs del període arcaic van començar a escolpir amb pedra a a partir del segle VII aC.
A diferència del seu equivalent femení, la cora (“dona jove”), el curo gairebé sempre es presenta totalment nu i és que, des del període arcaic fins al període clàssic, a l’art grec predomina l’estatuària de joves, atlètics i heroics, sempre nus.
No és estrany, doncs, que aquest antropocèntric i androcèntric periode artístic sigui per a molts, com l’escriptor Jean-Luc Hennig (autor, entre altres assaigs, de Brève histoire des fesses), l’etapa de més apogeu del cul masculí.
També trobem culs femenins a l’època hel·lenística com aquesta Afrodita de Belles Natges, Venus Calipigia (foto esquerra). Existeixen diferents còpies realitzades a partir d’un original del segle III aC., la més antiga és la que es va traslladar al Museu Arqueològic Nacional de Nàpols el 1802 i que, en el seu moment, es va amagar a un saló reservat per considerar-la «perillosament eròtica».
L’Hermafrodit adormit (foto inferior) és un altre exemple d’estatuària hel·lenística que, com l’anterior, traspua gran sensualitat i ens mostra la rellevància eròtica d’un formós cul al descobert i la dels complements que l’acompanyen (en aquest cas, un matalàs afegit el 1620 per Gian Lorenzo Bernini).
El cul s’en va al diable
Podríem dir que, amb la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, la representació de les natges se’n va anar a prendre per cul a l’Edat Mitjana. L’art medieval, en un context dominat per la religió, adquireix una missió pedagògica i doctrinal carregada de simbolisme però mancada de tot naturalisme i sublimació de la bellesa en el sentit estrictament clàssic.
Trobem culs que apareixen de forma anècdotica entre les il·lustracions d’alguns còdexs o decorant esglèsies gòtiques i romàniques. Són culs sense el glamur dels clàssics, en moltes ocasions irreverents, amb finalitat símbolica de vegades i descriptiva d’altres. Culs maleïts per convencions teològiques, per pertànyer a les zones baixes del cos i formar part de la litúrgia per adorar el dimoni com amb l’Osculum Infame, el petò al cul del Diable que les bruixes feien als aquelarres.
El renaixement del cul
Afortunadament amb el Renaixement i la seva reivindicació de certs aspectes de les cultures grega i romana, va tornar l’interès pel cos humà. Va ser una època en què es van revifar les teories clàssiques sobre la nuesa masculina i “el cos perfecte”, així com l’augment de nus femenins a diferents països europeus.
Les tres Gràcies. Eufrosine, Talia i Anglae, filles de Zeus i Eurymone. representacions de l’afabilitat,
la simpatia i la delicadesa. Un tema recurrent des dels clàssics per mostrar el cos nu de la dona.
• 1) Còpia romana d’un original de l’època hel·lenística (LOUVRE) • 2) RAFAEL, 1504 (Museu Condé)
• 3) Lucas Cranach, 1531 (LOUVRE) • 4) Rubens, 1639 (MUSEU DEL PRADO) • 5) Jean-Baptiste Regnault, 1793-94 (LOUVRE)
Ensenyar el cul no és pecat si el cul és de Venus
Arriba el Barroc immers en plena Contrareforma i exaltació del catolicisme. El cul de l’home anirà perdent protagonisme a les manifestacions artístiques i el nu femení apareixerà bàsicament en les representacions d’escenes mitològiques, especialment la figura de Venus, per enaltir l’erotisme del cos de la dona i, per tant, també el seu cul quan cal. Fora d’històries paganes, castedat.
A la dreta: Venus i Mart, de la pintora de Lavinia Fontana,1595 (Palau de Llíria).
El cul i la “joie de vivre“
Amb el Rococó originari de França, els plaers mundans (bàsicament aristocràtics i burgesos) tornen a inspirar l’art i, per sort d’aquest text, el pompis reapareix associat a la bellesa dels cossos nus. En aquest sentit, destaquen les pintures idíl·liques i voluptuoses de François Boucher que, a més, era el retratista i assessor artístic de la marquesa de Pompadour, una de les principals promotores del nou estil a la societat francesa.
A la dreta: Venus i Mart, 1595 (Palau de Llíria)
Recuperant l’orgull per un cul masulí
I tornem als clàssics! Des de mitjans del segle XVIII, els descobriments arqueològics van tornar a despertar l’interès per les antigues cultures clàssiques amb la consegüent exaltació dels mites romans i el nu torna a tenir una presència notable.
A la dreta: Nu fEMENÍ vIST D’ESQUENES, 1732 (PalaU Barberini)
d’esquerra a dreta, estudis de Anton Raphael Meng, Pompeo Batoni I Carlos Luis de Ribera y Fieve
Els diferents moviments artístics se succeiran en períodes de temps cada cop més curts i fins i tot arribaran a solapar-se. No perdem el cul i simplifiquem el tema exposant només alguns exemples per il·lustrar les diferents tendències.
Un cert romanticime, insinuar el cul
A L’esquerra, La gran odalisca, 1814 (LOUVRE). A la dreta, La Banyista de Valpinçon, 1808 (LOUVRE).
A L’esquerra, Susanna al seu bany, 1850 (National Gallery, LonDRES). A la dreta, Betsabé, 1827 (Private Collection).
esquerra, Dona nua pentinant-se davant del mirall, 1841 (Colecció Hirschsprung).
A la dreta, Dona nua posant-se les sabatilles, 1843 (Ny Carlsberg Glyptotek).
Siguem realistes, els culs no pertanyen només als déus
Els artistes es cansen cada vegada més ràpidament dels corrents estètics predecessors. Així, el realisme de mitjans del XIX sorgeix com enfrontament al romanticisme i a l’academicisme amb els que trenca ideològicament i conceptualment, tot i existint una certa continuïtat formal, i fixa la seva atenció en les classes baixes i els moviments polítics d’esquerra.
Gustave Courbet va ser el fundador i màxim representant d’aquest nou corrent pictòric. Entre les seves obres trobem nus impregnats de gran sensualitat i fins i tot, alguns, de gran controvèrsia com l’escena d’amor lèsbic a El somni (vegeu la foto inferior) o L’origen del món, una obra realitzada el 1866 que va romandre amagada al públic fins al 1995.
a baix, el somni, 1866 (Petit Palais).
Un gran cul per a més distinció de la burgesia
A mitjans del XIX , la necessitat de marcar la posició social a través de l’aparença recau bàsicament en la dona i, en temes de moda, a partir del 1870, canvia el punt d’atenció al cos femení. Dels malucs es passa al cul i sorgeix el polissó, un artifici per engrandir les dimensions del pandero fins a l’impossible. Podríem dir que, almenys durant una temporada, amb més cul major estatus.
Culs emulsionats sobre plata
Els primers intents d’apropar la fotografia a l’art es produeixen a mitjan segle XIX. La fotografia academicista s’inspira en la pintura i segueix els seus passos amb l’estudi de nus i altres temes propis dels pintors de l’època per aconseguir el reconeixement com a disciplina artística que se’ls havia negat fins aleshores.
a baix fotografies d’Oscar Gustav Rejlander realitzades entre 1857 i 1867.
Arribats aquí, reconeguem que els culs impressionen
Amb el risc de semblar un voyeur obsessionat amb les natges, continuo amb algunes mostres genèriques de culs adherits a diferents corrents artístics posteriors al realisme del XIX.
A DALT, ESQUERRA, Nu estirat vist d’esquenes de Renoir, 1909. DRETA, NU DE DONA RECLINADA, VAN GOGH, 1887
a baix. Tres culs de prostibul realitzats per toulouse-lautrec realitzats el1897.
DRETA, Adam i Eva DE tamara de lempicka, 1932 (col·lecció particular)
al mig, dona asseguda de Max Pechstein, 1910 (Staatliche Museen).
DRETA, Dos nus al bosc de Kirchner Zwei, 1926 (MuseU Städel).
a baix. Susana i els ancians, 1955.
dreta, LES LIAiSONS DAnGEREUSES, 1935 (Los Angeles County Museum).
A DALT, La mà de Dalí enretirant un toisó d’or en forma de núvol per ensenyar a Gala l’aurora nua,
molt, molt lluny darrera el sol, 1978 (Fundació Gala-Salvador Dalí)
A BAIX, Dalí aixecant la pell de la mar Mediterrània per mostrar a Gala el naixement de Venus, 1978 (Fundació Gala-Salvador Dalí)
ESQUERRA, Study from the Human Body (Man Turning on Light), 1973 (COL·LECCIÓ PRIVADA).
dreta, Study fOR the Human Body, 1975 (Metropolitan Museum of Art).
dreta, Peter Getting out of Nick’s Pool, 1966 (Walker Art Gallery).
Fins aquí alguns exemples, òbviament no hi són tots els que són, on el cul apareix en el context genèric del nu artístic. Hi ha, però, ocasions en què el cul és el tema central de l’obra artística i apareix representat de manera aïllada, descontextualitzat de la resta del cos que acompanya.
El cul com a tema central
Recapitulem, començàvem tot aquest llistat de natges partint del monument al cul que Eduardo Úrculo va plantar a Barcelona el 1999, un exemple de com el cul, per si mateix, també ha estat tractat com a motiu central de la producció artística. El mateix Úrculo va instal·lar dos anys més tard a la ciutat d’Oviedo un altre Culis monumentalibus, un nou tòtem per a adoradors de les natges.
En estudis anatòmics, com a estímul eròtic, com a símbol, com a provocació o fins i tot com a paisatge, el cul ha estat escollit per molts artistes com a tema central de les seves obres.
A finals del segle XVIII, per exemple, el polifacètic dibuixant i arquitecte francès Jean Jacques Lequeu va realitzar amb llapis i aquarel·la sobre paper l’estudi anatòmic d’un cul en primer pla i, el 1884, l’artista suís Félix Vallotton feia un altre estudi d’un primer pla del cul que deixava enrere la idealització dels clàssics i apostava per un naturalisme coubertià en què detall i realisme cobren especial rellevància.
dreta. Estudi de glutis de Félix Vallotton, 1884 (Fondation Pierre Gianadda).
El 1966, Yoko Ono va realitzar un curtmetratge experimental en què s’establia un diàleg entre nombrosos primers plans de les natges de persones famoses. Segons la pròpia Yoko Ono “amb la intenció de generar un diàleg per facilitar la pau mundial”.
De la mà del fotògraf Christopher Makos, Andy Warhol es va convertir en un fan de la càmera Polaroid que va convertir en la seva companya inseparable. L’artista capturava diàriament instantànies de la seva vida, d’amics, amants, famosos… El 1977, Warhol va agrupar algunes de les polaroid arxivades que enquadraven parts sexuals dels seus models i, a partir d’elles, va desenvolupar la sèrie Torsos, un conjunt de pintures i serigrafies de marcat caràcter homoeròtic en què el cul apareix com a protagonista d’algunes d’aquestes peces.
Amb la consolidació de la fotografia com a mitjà d’expressió artística, el cos nu ressorgeix com a tema. Pocs són els fotografs de prestigi que no han realitzat algun treball on la nuesa del model sigui present. La llista de culs fotografiats seria interminable. Posem a continuació tres exemples en què el fotògraf posa la seva mirada en unes natges que llum i composició modelen per convertir-les directament en un paisatge.
AL CENTRE, Par un jour pluvieux. Paris, 1975. a la dreta, Derrière anglais. Paris, 1969.
Per acabar, recordem el caràcter provocador i fins i tot contestatari que el cul pot adquirir segons sigui utilitzat. Dos exemples:
A Brownnosing (en català, més o menys, llepaculs) de David Černý el visitant ha de pujar una escala fins arribar al cul d’un gegant reclinat i un cop allà haurà de, literalment, ficar el cap al forat on es pot veure un vídeo en què apareix el Director de la Galeria Nacional Txeca, Milan Knizak, donant de menjar amb una cullera al President Vaclav Klaus.
L’altre exemple, Anthea Hamilton va ser nominada l’any 2016 al Premi Turner (un premi que la Tate concedeix cada any a un artista britànic menor de 50 anys) per la seva obra Lichen! libido! Chastity! (foto de dalt). L’obra és una recreació escultòrica d’una proposta (foto de baix) dels anys setanta que l’arquitecte italià Gaetano Pesce va realitzar per a una porta d’un edifici a Nova York i que mai no es va arribar a dur a terme. Així, podríem dir que, a la idea original, el cul proposat per Pesce era una porta d’entrada a un altre espai mentre que, a l’obra escultòrica, el cul realitzat per Hamilton esdevé com un enorme calb a l’espectador.
En el benentès que la nostra intenció és aprendre del cul i no que ens envieu a prendre per l’idem, acabem aquí aquesta llarguíssima entrada que ens ha obligat a passar dies i dies buscant natges a les xarxes, un esforç que esperem sapigueu agrair. I si no, que us donin pel…
Art als carrers de Barcelona 
