Pla de Palau, de Portal i de Penis desapareguts


(ENTRADA EN CONSTRUCCIÓ)

OBRA: Font del Geni Català o Monument al marquès de Campo Sagrado (1856)
ESCULTORS:  Faust Baratta, Josep Anicet Santigosa, restauració Frederic Marès
ARQUITECTE: Francesc Daniel Molina

Districte: Ciutat Vella
Barri: Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera
Lloc: Pla de Palau, s/n


Podríem dir que els criteris per escollir el lloc a l’espai públic on plantar una escultura depèn bàsicament de si l’obra ha estat realitzada prèviament sense preveure l’espai on serà instal·lada o si, per contra, l’escultura és resultat d’un encàrrec realitzat per ser ubicada en un emplaçament concret. Òbviament, les fonts monumentals (com la del cas que ens ocupa en aquesta entrada) són encàrrecs explícits pensats per a llocs concrets en els que l’obra transcendeix significativament del simple tracte com a bé mobiliari. Això ens obliga, per entendre-les i valorar-les en la seva justa mesura, fixar-nos en el lloc i l’època per als que van ser concebudes.

La Font del Geni Català és un exemple clar d’aquests monuments destinats a subratllar un espai especialment significatiu a l’època que va ser instal·lada, el Pla de Palau. Aquest indret era el principal centre comercial de Barcelona per la seva proximitat a l’única entrada de persones i mercaderies des del Port Vell. Des del segle XIII, quan era un simple arenal de platja amb una petita elevació (el puig de les Falzies), fins al XIX es van anar construint sobre el terreny diferents i rellevants edificis, la majoria d’estil neoclàssic, que van anar configurant la forma rectangular de la plaça.

Envoltant la Font del Geni Català

La decisió d’instal·lar un monument significatiu al centre de la plaça es va prendre en el context de les reformes realitzades a l’indret el 1833, un projecte realitzat per Josep Massanès que pretenia ennoblir i dotar l’espai amb un estil neoclàssic. Així, el monument ocuparia el centre de la plaça circumdat per significatius edificis:

El Palau Reial. L’edifici que va donar nom a la plaça va tenir diferents usos, amb les seves corresponents reformes, que es remunten al segle XIV. Als seus orígens, el 1314, era un dipòsit del blat conegut com el Porxo del Forment. El 1389 l’edifici es va ampliar per convertir-lo en una llotja coneguda com Hala dels Draps. Felip IV va confiscar l’edifici el 1652 per convertir-lo en residència del virrei de Catalunya i, així, va tornar a reformar-se per convertir-lo en palau, primer d’estil barroc i anys més tard de estil neoclàssic. Però va ser a partir de la visita de la Isabel II el 1844 que, per acollir-la, l’edifici va adquirir el rang de Palau Reial i, a partir d’aquí, adquiriria la seva definitiva façana neogòtica.
El 1875 l’edifici va ser destruït per un incendi i ja no es va renconstruir. Els monarques d’Espanya es van quedar sense residència oficial a Barcelona fins al 1924 amb la construcció del Palau Reial de Pedralbes.

El desaparegut Palau Reial fotografiat el 1874.
Foto de Joan Martí Centellas. Font: Catàleg en Línia de l’Arxiu Municipal de Barcelona


El 1875 l’edifici va ser destruït per un incendi i ja no es va renconstruir. Els monarques d’Espanya es van quedar sense residència oficial a Barcelona fins al 1924 amb la construcció del Palau Reial de Pedralbes.

Imatge de la font amb el desaparegut Palau reial (o Hala dels Draps) al darrera. Font: Wikimedia Commons.



Portal de Mar. Amb motiu de la reforma del Pla de Palau es va enderrocar l’antiga porta renaixentista que donava accés a la Barceloneta travessant la Muralla de Mar construïda entre el 1553 i el 1563 per ordre de Carles I. Atenent al pla de remodelació, la muralla va començar a ser derruïda al 1834 i, entre 1844 i 1848,  es va construir un nou i monumental pòrtic d’estil eclèctic, obra de Josep Massanès, que barrejava elements clàssics, gòtics i orientals i en què destacaven dos espectaculars arcs de ferradura als laterals.

El desaparegut Portal del Mar darrere de la font. Gravat procedent del Album sur l’Espagne (ed. Dardoize, Paris 1865).
Font: Catàleg en Línia de l’Arxiu Municipal de Barcelona


No va durar gaires anys, l’aparició del transport en ferrocarril des del 1848, que va comportar la construcció de l’estació de França, l’expansió de la ciutat i un creixent eclecticisme que replantejava l’esquema urbanístic de la ciutat van forçar l’enderrocament del Portal del Mar el 1859 , el mateix any en què s’aprovava el Pla Cerdà.

El Portal del Mar pocs anys abans de ser enderrocat. Font: Wikimedia Commons



Duana de Barcelona. Construït entre 1790 i 1792, aquest palau neoclàssic va ser edificat sota la direcció del Compte de Roncali per substituir un altre anterior devastat per un incendi, motiu pel qual va ser conegut com a Duana Nova durant molt de temps.

Al 1802, el palau de la Duana va ser modificat per poder donar allotjament al seguici de Carles IV en la seva visita a la ciutat de Barcelona i, fins i tot, es va construir un pont efímer de fusta i vidre que comunicava la Duana amb el Palau Reial, aquells anys encara d’estil neoclàssic, “para comunicación de las personas Reales”.

Dibuix de l’alçat del pont efímer, obra de l’arquitecte Tomàs Soler i del fuster Antonio Rovira Riera
Font: Catàleg en Línia de l’Arxiu Municipal de Barcelo


Finalitzada l’estada Reial l’edifici va recuperar el seu ús habitual fins que, el 1902, els serveis administratius de la Duana van ser traslladats a un altre edifici de la ciutat i el palau va passar a ser, primer, seu del Govern Civil i, segon, Departament de Governació amb la Generalitat Republicana (1931-1939). Durant l’etapa franquista l’edifici allotjà el Governador Civil de Barcelona (1939-1978) i amb la Constitució de 1978 es va reconvertir en la Delegació del Govern d’Espanya a Catalunya.

El desaparegut Portal del Mar darrere de la font. Gravat procedent del Album sur l’Espagne (ed. Dardoize, Paris 1865).
Font: Catàleg en Línia de l’Arxiu Municipal de Barcelona.


El 1980, les dependències de la Delegació del Govern espanyol es traslladen al Palau Ramon Montaner i la Duana va quedar només com a departament de Control d’Estrangeria per a aquelles persones que volien regularitzar els seus papers a Espanya. Finalment, el 2008, va tancar les portes definitivament coincidint amb la detecció de problemes estructurals de l’edifici. I així arribem fins avui, amb intermitents promeses de restauració que, per una causa o una altra, no s’acaben d’executar mentre la degradació de l’edifici continua.

Aspecte actual de la façana de la Duana al Pla de Palau.



La castració del Geni

Carlos Reyero ens explica (“La Fuente del Genio Catalán, Barcelona. Historia y significado político“, Locus Amoenus, vol. 12, 2013-14) la controvèrsia produïda per la implantació al centre de la plaça de la imatge d’aquest jove geni amb els genitals a l’aire. Hi ha constància que les autoritats eclesiàstiques van demanar per carta a l’alcalde de Barcelona la correcció del “defecto” i afegien “en pro del público decoro, y para que el monumento que se construya no sea objeto de una justa censura”. Hi ha constància epistolar de la preocupació i suspicàcies que l’Ajuntament i l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona tenien arran de les consideracions eclesiàstiques i, de la mateixa manera, hi han escrits que demostren com Fausto Baratta i Francesc Daniel Molina eludien les pressions com si fossin grans escapistes capaços de desfer-se de manilles i cadenes.

El geni castrat en una fotografia recent.


El cas és que el geni va aparèixer l’1 de juny de 1856, dia de la inauguració, al centre de la plaça amb els genitals a l’aire. La premsa decimonònica parava atenció a l’esdeveniment i assenyalava explícitament la presència de dones a la inauguració, apuntant implícitament una preocupació per despertar la libido femenina. L’expectació pels genitals va ser suficient com per, pocs dies després de la inauguració, col·locar una tanca al voltant del monument per garantir una distància prudencial i evitar “por completo la menor mutilación de sus partes, que si bien es doloroso recordar, no faltarán corazones que se complacen en destruir sólo por vía del pasatiempo o por incalificable deseo de hacer mal”. Bé, doncs sembla que el br`ètol que va ordenar l’amputació va ser el bisbe de la diòcesi i, a cop de martell, el Geni es va quedar sense penis. El Geni, però, va mantenir el seus testicles indemnes, això sí, coberts per una improvisada simulació de drap que els va protegir de mirades pecaminoses durant més d’un segle.

Frederic Marès, a qui devem la restauració de gran quantitat d’escultures danyades pels estralls de la Guerra Civil, va reparar els desperfectes patits per l’escultura durant la guerra però conservant el drap pudorós fins que, al voltant dels anys 80, el drap va ser retirat i l’entrecuix mutilat va quedar de nou al descobert.

Va ser a principis dels anys noranta, en el context de la Campanya municipal per a la Protecció i Millora del Paisatge Urbà, quan un voluntariòs operari va aprofitar una nova restauració per afegir, com a pròtesi, un penis de resina que, llegim en diferents fonts però sense trobar constància gràfica, semblava un tub.

Finalment, una darrera restauració realitzada el 2008 va substituir les malmeses peces de resina del treball precedent per unes altres de marbre seguint un escrupolós estudi de l’original que, tot i així, no va fer possible la recuperació del penis del Geni per manca de documentació sobre forma i mida de l’atribut en qüestió i avui dia, el Geni català, de marmòria pell blanca enfosquida per la contaminació del trànsit rodat que el circumda, continua al capdamunt de la font, enarborant estrella i lluint inofensives pilotes sense ferramenta.



%d bloggers like this: