ESCULTURA: Mamut (Mamenuthus primigenius) (1907)
Districte: Ciutat Vella
Barri: Sant Pere, Santa Caterina i La Ribera
Lloc: Parc de la Ciutadella
En parlar del vell mamut del Parc de la Ciutadella, hem de començar fent esment de la persona gràcies a la qual aquest proboscidis extints de formigó pintat roman aquí plantat in aeternum per delit dels nens, i no tan nens, que pugen a la seva trompa.
El canonge Jaume Almera i Comas (1845-1919) va ser el primer director del Museu Geològic del Seminari de Barcelona fundat el1874. Va ser un pioner en els estudis geològics de les proximitats de Barcelona i en la realització d’un mapa geològic de la zona. De fet, aquests treballs realitzats per Almera van posar al descobert restes de grans vertebrats del Plistocè.
El cas és que, el setembre de 1888, durant un viatge a Londres per assistir al IV Congrés de Geologia, Almera i el naturalista Jaume Bofill visiten un parc on s’exposen diferents escultures d’animals prehistòrics. La idea els entusiasma pel seu potencial divulgatiu i quan tornen a Barcelona proposen a l’Ajuntament, dirigit per Rius i Taulet, instal·lar al Parc de la Ciutadella dotze escultures de gegantins animals extingits a escala real. La proposta, en plena atabalamenta per l’Exposició Universal de Barcelona, no prospera.
Al 1906 es crea la Junta Municipal de Ciències Naturals que tenia la potestat de decidir sobre tots els projectes de les instal·lacions científiques del Parc de la Ciutadella. Jaume Almera i el seu deixeble, Norbert Font i Segués, van aprofitar per tornar a proposar el projecte que aquest cop sí que va ser aprobat. El mamut es va triar com a primera escultura a realitzar perquè és una espècie del passat localitzada a diferents llocs de Catalunya i, de fet, el mateix Jaume Almera havia localitzat restes pleistocèniques a prop de Barcelona.
L’escultura del mamut és atribuïda, per uns, a Miguel Dalmau i, per altres, a Enric Bassas Rotxotxo tot depenent de la font consultada. El cas és que de la maqueta previa realitzada es va passar a la construcció en fusta i malla metàl·lica d’un esquelet a tamany real que seria posteriorment acabat en ciment armat sota la direcció de Claudi Duran i Ventosa, un arquitecte pioner en la utilització d’aques material en la construcció. Finalment, el mamut de ciment va ser inaugurat al 1908.
El 1910, la mort de Norbert Font i Segués, que havia esdevingut el principal impulsor del projecte, va fer que la idea d’ampliar el zoològic de pedra quedés en l’oblit i el mamut, juntament amb algunes maquetes d’altres animals prehistòrics realitzades per Enric Bassas, ha quedat com a testimoni en peus d’un projecte descomunal. Avui, davant del mamut és habitual trobar cues de visitants per fotografiar-se pujats a la trompa del gegant pelut.
Un mamut anomenat Júlia??
Buscant informació sobre el nostre mamut, observem que en molts espais bategen l’animal amb el nom de Júlia. En realitat el nom és el d’una elefanta que va arribar a Barcelona el 1915 (uns quants anys després de la instal·lació del mamut al parc) com a regal de Abd al-Hafid a la ciutat que l’acollia en el seu exili després de la seva abdicació com a sultà del Marroc el 1912.
L’arribada de l’animal va despertar molt les expectatives dels barcelonins que es van amuntegar als carrers per seguir el trasllat del paquiderm des del port fins al parc. Aviat l’animal es va guanyar les simpaties del públic i es va acabar convertint en l’habitant més emblemàtic del zoo.
La Júlia va morir el 1938 en plena guerra civil, probablement per manca d’una alimentació adient per culpa de les mancances derivades del conflicte. De fet, expliquen que el seu cos va ser esquarterat i repartit per les carnisseries de Barcelona per abastir a l’afamada població.
El cas és que la fama de l’elefanta Júlia va perdurar en el temps. Per a uns, els més místics, el seu esperit va ocupar l’interior d’aquell mamut de ciment armat i per a altres, desconeixedors de que l’escultura existia molt abans de l´arribada de l´elefanta, la figura del mamut pleistocènic era un monument dedicat al emblemàtic paquiderm del zoo.
El cas és que la fama de l’elefanta Júlia va perdurar en el temps. Per a uns, els més místics, el seu esperit va ocupar l’interior d’aquell mamut de ciment armat i per a altres, desconeixedors de que l’escultura existia molt abans de l´arribada de l´elefanta, la figura del mamut pleistocènic era un monument dedicat al emblemàtic paquiderm del zoo.
I així, arribem fins avui dia que la Júlia, la mamut, ens recorda que el sexe no es qüestió ni de trompes, ni de ullals, ni de pèls ni de mida.
Art als carrers de Barcelona 