últimes entrades

Fosa la llum, compte les hores

El 1743, Prosper Verboom va projectar una ampliació del port de Barcelona que contemplava la col·locació, al final del braç de ponent, d’una llanterna de recalada per dirigir l’entrada dels vaixells però les obres van ser realment molt lentes i…

La misteriosa casa del carrer Bolívar

No deixa de ser curiós la falta d’informació sobre aquesta casa al carrer de Bolívar. Desconeixem el nom de l’arquitecte i intuïm que l’any de construcció ha d’estar entre finals del XIX i principis del XX. Sabem, però, que l’edifici no està catalogat dins el patrimoni arquitectònic ni tan sols com a edifici d’interès local…

Obrint el camí cap a l’abstracció

Forma 212 té la rellevància de ser considerada la primera escultura abstracta que es va posar a l’espai públic de Barcelona coincidint, en aquest cas, amb la inauguració de les Llars Mundet l’octubre de 1957…

Rentant la cara

Nosaltres, tant incultes com indocumentats, apreciem la tendra escena d’una nena assecant la suor del seu company mentre aquest carrega amb una palangana. Però no, resulta que…

Escullera sense mar

Ens hauria agradat contemplar la lluita d’aquests tres guerrers amb musculatura de ferro colat contra les onades del mar. Escullera, de Jaume Plensa, és una conjunt escultòric compost per tres figures antropomòrfiques amb aspecte deliberadament castigat, trencat, cossos ferris de formes arrodonides per l’erosió del mar i plens de cicatrius causades per segles de lluita contra l’envit de les onades…

Recerca per a la innovació

En el context d’aquest 22@ on els arquitectes competeixen per veure qui la fa més alta o més grossa, volem destacar aquest edifici Media-Tic, dissenyat per Enrique Ruiz Gel, que es va inaugurar l’any 2010…

Paisatge invisible

Anna Rierola construeix aquest fantàstic paissatge de 6 metres d’amplada utilitzant imatges microscòpiques de fitoplàncton mari i de polimers per transportar-nos a un univers multiorgànic i interdependent que connecta ciència i bellesa…

El vell mamut i l’elefanta Júlia

El 1888, els nauralistes Jaume Almera i Jaume Bofill proposen a l’Ajuntament de Barcelona instal·lar al Parc de la Ciutadella dotze escultures a escala real de gegantins animals extingits. La proposta, en plena atabalamenta per l’Exposició Universal de Barcelona, no prospera…

Als bombers de Barcelona

De tots els servidors públics, probablement el que més desperta les nostres simpaties és aquell bomber que tots volem tenir a prop quan encenem un misto.
Aquesta escultura que podeu trobar al pati d’entrada de l’Espai Bombers va ser realitzada…

Una habitació on sempre hauria de ploure

“Una habitació on sempre hauria de ploure” és una excel·lent oportunitat per descobrir a Barcelona el talent i univers de Juan Muñoz. Un conjunt escultòrics que transcendeix el simple figurativisme a l’incorporar un sentit narratiu, una teatralització que…

Faci sol o plogui, ella sempre amb paraigua

Recordant la que va ser icònica imatge de Barcelona als anys 60, la Dama del paraigua de Joan Roig i Solé instal·lada al Parc de la Ciutadella amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888…

La parella, elogi de l’amor serè

La Parella és una escultura figurativa, estilitzada i de trets expressionistes que reprodueix l’estampa d’una parella contemplant el paisatge que els envolta, en aquest cas els vaixells ancorats en el port, potser representació d’anhels compartits, promesa d’un viatge comú més enllà de l’horitzó. 

Interpel·lacions en un escenari quotidià

Frederic Amat i Noguera és un artista significativament vinculat a les arts escèniques. Volem incidir en aquest aspecte perquè si alguna cosa caracteritza la seva obra visual a l’espai públic és la voluntat d’establir un diàleg amb l’entorn per alterar l’escenari quotidià amb elements que conviden a la reflexió…

Visibilitzant els invisibles

Teo Vázquez és un fotògraf gadità establert a Barcelona que destaca pels seus personals retrats de gran format, sempre en blanc i negre i bolcats al carrer mitjançant la tècnica del paste up. L’obra d’aquest artista urbà esta marcada per un determinant compromís social que reivindica el protagonisme que es mereixen aquells rostres sistemàticament invisibilitzats per la nostra societat.

“¡Culo!, hijo, dije culo. ¡¿Vale?!”

A diferència de qualsevol altre cul, si volem admirar el que Eduardo Úrculo va plantar el 1999 al Parc de Carles I, a Barcelona, haurem d’aixecar la mirada en direcció cap al cel que és on, per tradició, freqüenten els temes divins…

Futurimes disonants

Si passegeu pel barri de La Sagrada Família trobareu dos edificis que criden l’atenció per les façanes que trenquen singularment amb l’homogeneïtat estilística d’aquesta zona de l’Eixample. Tots dos edificis són obres pòstumes de l’arquitecte Mario Catalán Nebot…

Amistats transfrontereres

Pintada amb un intens color vermell, la nostra gegantina txitximeca mira cap al mar seguint en paral·lel el curs del riu Besòs mentre el seu perfil pla va guanyant tridimensionalitat a mesura que girem al seu voltant, una profunditat volumètrica que la transforma fins convertir-la en una figura abstracta .…

Tots som un

En el marc del Fòrum de les Cultures 2004, Enric Maurí va crear aquesta instal·lació composta per 66 retrats de residents de Barcelona, tant nadius com d’origen estranger. Maurí agrupa aquestes 66 fotografies en 22 impresions lenticulars de tal manera que els rostres es fusionen entre ells a mesura que nosaltres canvien l’angle de la nostra mirada…

Rebre les noves entrades al vostre correu

Sobre aquest bloc

Encuriosit especialment per les obres artístiques a l’espai públic de Barcelona, deixo aquí constància d’aquest passeig amb algunes fotografies, dades anexes i, de vegades, algunes observacions del tot subjectives.

Totes les fotografies d’aquest bloc estan realitzades per mi, excepte aquelles amb la corresponent menció de la font o l’autoria.

© Àlex Escorihuela. Tots els drets reservats.

%d bloggers like this: